ja feia dies que anava caminant i, de cop, em girava, sobtat, com si al meu voltant alguna cosa canviés sense que volgués ser descoberta. no ho acabava d'entendre però em feia tenir estranys pressentiments. No és gens fàcil estimular la imaginació perquè t'orienti sobre possibles eventualitats que porta el camí, però controlar-la en el punt on pots creure que es desorbita. Molts pensaments m'havien vingut al cap i, al mateix temps, cap em convencia com per tenir-lo com a possibilitat més factible. Acceleracions taquicàrdiques m'alteren la respiració periòdicament, sense arribar a fer-me marejar, però notant aquella sensació per tota la pell i la cara com si un tren passés a tota velocitat tant sols a uns milímetres de tu...
finalment, va passar.
Estava, com sempre, caminant sense saber ben bé on anava i encara menys per quin lloc. De cop i volta vaig adonar-me que creuava una espècie de grup de persones, que em semblaven conegudes, però en realitat la sorpresa era que no reconeixa ningú en concret. De fet, van començar a difuminar-se silenciosament els rostres, amb prou feines distingia si els cabells eren d'un o un altre color... i pensant que potser anava massa ràpid, vaig començar a disminuir la velocitat de les meves passes, que a poc a poc em notava més feixugues i, mirant-les, vaig veure que encara eren al mateix lloc, però no estava segur d'haver-les vist tal i com les estava veient. Em va semblar que algú em deia alguna cosa, però en realitat quan, sense ni girar-me, vaig provar d'entendre què m'estava dient, només vaig sentir com tothom m'estava cridant o callant, sense cap terme mig, sense aclarir-me res sobre aquest camí que no podia deixar de recòrrer i on no podia acabar-me d'aturar. poc a poc, vaig entendre que tothom es quedava enrera i jo de cop em sentia aturat i en pau. Però era una pau molt estranya, perquè notava com dins meu una espècie de foc, que em feia intuir que alguna cosa al meu voltant, estranya però desitjada, desconeguda però coneguda, s'acostava. La única manera que tenia per saber segur què estava passant era tancar els ulls.
Vaig prèmer amb tanta força les parpelles que em semblava que em caurien totes les pestanyes a terra, però vaig respirar fondo i vaig provar de no pensar en res, de no fer-me il.lusions, de no creure'm res del què havia vist fins llavors... vaig notar alguna cosa al braç, entre el canell i el colze. Vaig sentir un calfred i tots els pèls se'm van posar de punta. Llavors vaig adonar-me que feia calor, força, i que portava una camisa de màniga curta que havia fet que el sol que abans de tancar els ulls feia m'hagués fet envermellir una mica la pell que tenia al descobert. Sense por, vaig deixar caure les mans mortes i vaig somriure. Era allà, davant meu. No sabia si mirar o no però notava la seva presència i aquella estranya sensació de complet benestar per tot el meu cos.
No sabia exactament què dir-li, sabia que no feia falta dir res, però jo no sé viure sense dir res i notava una força al pit que m'empenyava a dir alguna cosa.
- T'he estat esperant molt de temps... t'he trobat molt a faltar...
Tenia ganes de mostrar més afecte, d'abraçar, d'emocionar-me i deixar anar alguna llàgrima... però no en vaig saber. De cop, però, vaig notar com la meva mà dreta, que jeia mig morta sota el braç, era presa i finalment premuda amb força, amb calor.
-jo també et desitjava, però no estaves preparat. Ara ja podem avançar junts...
-no sé si mirar-te, no sé si t'he de tenir por o respecte
-no et preocupis, fes el què vulguis
Vaig dubtar uns moments. Era realment una decisió difícil. finalment, vaig estrènyer la mà i vaig pensar que ja estava a punt per poder continuar endavant. I així va ser que vàrem començar a caminar, endavant.
al cap d'una estona, em vaig decidir, i sense deixar d'avançar, vaig obrir a poc a poc els ulls. Ara tot era d'un grisós clar, com dins d'una boira d'estiu. Quan ja m'havia acostumat a la nova llum, vaig girar el cap silenciosament i vaig mirar intensament cap al meu cantó dret. Era allà, tal i com mai m'havia imaginat que no pogués ser.
