L'any ha comencat diferent, amb empentes. Fa mesos que tothom parla de com sera aquest any i ningu no n'espera res de bo, nomes que passi rapid i aixi, com per art de magia, la famosa crisi passi de llarg. Es com qui va a dormir desitjant no aixecar-se al mati sino al migdia o a la tarda.

A mi aquest any m'esta sorprenent. Em sento fort i caminant amb decisio. No se que passara dema o dema passat pero en realitat, cada nou dia mes aviat porta bones sorpreses. I no em puc queixar, sembla que aquest any em deixara recollir fruits sembrats l'any passat. A mes, perque no confessar-ho, en realitat totes les previsions economiques diuen que la meva eterna debilitat financera millorara... que mes puc demanar? be, tot allo que podia demanar, virtualment ho tinc. Nomes la salut d'altri pot ser la peca definitiva per tenir un fenomenal any.

Es febrer, pero encara soc a temps de desitjar-te un molt bon any 2009. En els moments menys facils es quan el millor dels millors surt a la llum.

I es que zones com Buckinghamshire no tenen res a veure amb el que hagis pogut coneixer al Nord. Aqui, la bellesa del paisatge es combina amb l’atencio als detalls que donen la sensacio de benestar( economic) de lluny. No es que no tinguin zones deprimides o pobres, pero nomes cal mirar la qualsevol carretera per veure la mitjana dels cotxes que hi circulen i t’adones que el nivell de vida aqui no te res a veure. Si ho volguessim comparar amb Catalunya, m’atreviria de dir que es una mica com la zona de Sant Cugat del Valles, que obviament no te res a veure amb el Baix Llobregat o el mateix Bages.

Aqui nomes estem a una hora de Londres, i estem a la frontera entre les zones que son nomes dormitoris de la ciutat i les que ja son arees rurals que els anglesos estimen tant( la country side).

Es una nova experiencia. Es com haver canviat de pais.

aixo si que no m’ho esperava. I no nomes perque des d’aquest teclat angles no puc posar ni accents ni punyetes( aprofito per disculpar-me, a l’amable lector i al Sr. Pompeu Fabra), si no perque l’horoscop em deia que retrobaria algun vell amic i, esta clar que es aquest blog, ho interpretare com un altre senyal del desti que m’obliga a deixar per escrit pensaments i cabories...

Avui, gairebe 5 de maig de 2008 rellegeixo moments i histories viscudes, algunes deixades en escrit en moments bons i dolents.

Espero que no sigui l’ultim dia, sino el comencament d’una nova temporada, plena d’inspiracio i positivitat!!!

pero la batalla continua. I jo, segueixo aqui en peu.

Fins a la propera.

pero la batalla continua. I jo, segueixo aqui en peu.

Fins a la propera.

No estic segur si ja he apres a controlar el neguit o l'ansietat em marca suament l'existencia. Estic tranquil, sense massa motiu, com tampoc el tenia  per estar massa nervios. Estic esperancat, sense mes garanties que ahir, pero amb la sensacio que faig el cami que he de fer.

perque uns dies ens sentim amb tanta forca d'ensortir-nos-en, i d'altres ens ofeguem( no en un vas d'aigua, pero si en un cubell de pall)?

No ho se. potser hi ha algun secret amagat. Quan aconsegueixes fer un petit pas de contacte amb gent que t'estimes, i n'obtens una bona respostar, suposo que hi ajuda molt.

Potser, despres de tot es veritat que no tot son els numeros, tambe hi ha les abracades...

 per tant, a tu estimat lector, tambe te n'envio una perque la puguis sentir quan mes la necessitis...

o potser simplement es que , com sempre, res no ha canviat i em costa comencar... pero un cop arrencat... tambe em costa ser constant i mantenir la forma d'allo que intento buscar o tenir...

res, que ja som al mig marc i encara estic esperant que arribi la primavera per sentirme empes a fer tot allo que ja hauria d-estar fent...

Estic confòs, que ja quasi fa riure per repetitiu.

Estic confòs de cansat, de saber si tot em portara a bon port, de si estic preparat per assumir els nous reptes o si n'assumeixo massa constantment...

O potser és justament això, que no soc constant i llavors tot se'm fa massa feixuc.

espero trobar la força ara que arriba la primavera, vull trobar el cami abans que arribi l'estiu.

Aquesta nit ha començat la campanya electoral al parlament de Catalunya. La veritat és que no em fa cap il.lusió. Ningú aporta gaire il.lusió, ningú aporta res realment carismàtic, ningú ofereix alguna cosa que no estigui molt desgastada. Fins el dia 1 sentirem coses, moltes coses, gairebé cap d'interessant, gairebé cap de nova. Acusacions creuades, sense massa convicció i sobretot sense gaire auto-crítica. Res de nou. I tampoc no m'entusiasma cap final. Dels que es perfilen com a possibles presidents de la Generalitat, cap desperta cap tipus d'entusiasme, a part d'alguna curiositat colateral. No crec que cap dels dos aporti un alè nou a la política catalana.

En canvi, sembla com una estranya profecia, aquests dies seran decisius pel meu futur. Clarament vist que la meva vida dels propers mesos( i potser anys) no tindrà massa relació amb la realitat política a Catalunya, sí que cada dia influirà en la meva capacitat per resoldre els dubtes de cara el futur, en assentar les oportunitats que tindré, en un ferotge compte enrere del que encara no n'acabo ni de ser conscient. no puc perdre temps, he de fer gestions i tancar camps oberts, batalletes, fer papers, enllestir temes pendents... I, per tant, ser resolutiu en petits grans temes espinosos... i econòmics.

Podria ser que la tardor precipiti els esdeveniments en una espècie de compte enrere macabre... o com si fós un advent cap a l'esdevenidor o cap el següent canvi d'etapa que ens espera... No ho sé, tot sovint aquesta época porta a precipitar realitats i situacions...

La qüestió és que entre badada i badada, ja només queden tres setmanes... i el rellotge continua sense aturar-se ni un moment, ni de dia ni de nit... cada moment, cada segon, compta...

VAIG tenir una revel.lació, fa dies. No és cosa de broma. Quan entres en dinàmica, no t'adones de res, fas només allò que el dia a dia et marca sense massa temps ni ganes per res més, a no ser que mentalment hagis incorporat a l'horari habitual activitats no quotidianes. Però vaig veure la llum. ai. Sí

ja fa uns dies... vaig adonar-me'n que haviem acabat d'entrar a l'octubre. I aquest mes té alguna cosa especial... potser pel fet que és el número 10 i 10 és el número màgic... La qüestió és que si és octubre, vol dir que el novembre ja és aquí i la setmana passada vaig decidir que la meva deadline per agafar un bitllet d'avió era el diumenge passat, o sigui, el dia 8 d'octubre.

Porto temps analitzant i fent i desfent i, en realitat, no fent. Almenys no avançant resolutivament. I després de mirar i remirar, he decidit actuar. I així que veient els preus i viatges he pres la decisió: Aterraré a EAst Midlands. Aquest ha estat el primer pas.

Així doncs, queden menys de 4 setmanes per l'esdeveniment. Estic amb un cert neguit però relativament creatiu. Però amb ganes de saber com me'n sortiré i com de definitiu serà aquest viatge. De moment, sol, amb les ganes i les pors, comença la meva nova vida a l'estranger, ara ja sense xarxa ni trucs. Espero que em prou màgia...

Ara fa un any estava en un dels moments més difícils de la meva vida, almenys la meva vida institucional. en plena tempesta, vaig anar veient com no hi havia marxa enrera, que es desmontava tot el què havia construït durant 14 i que malgrat no ser un adéu per sempre, si que quedava clar que era un a reveure per mooooooolt de temps i que deixaria ferides profundes que necessitarien una cura a fons.

Ara un any després estic a punt de fer un altre pas amb intencio de trascendència sense saber segur on em portarà i sobretot sense saber segur si em portarà molt sofriment. el faig convençut, però no estic segur de si la motivació a fer un viatge vital tant gran em servirà per saber trobar la ítaca que em fa moure i indignar-me cada dia quan m'aixeco al matí.

Queden moltes coses per resoldre i moltes per conèixer i veure. Espero, amics meus, que les puguem compartir.

una abraçada