Blogia

SobreatiC

un any ple de sorpreses

Febrer de 2009.

L'any ha comencat diferent, amb empentes. Fa mesos que tothom parla de com sera aquest any i ningu no n'espera res de bo, nomes que passi rapid i aixi, com per art de magia, la famosa crisi passi de llarg. Es com qui va a dormir desitjant no aixecar-se al mati sino al migdia o a la tarda.

A mi aquest any m'esta sorprenent. Em sento fort i caminant amb decisio. No se que passara dema o dema passat pero en realitat, cada nou dia mes aviat porta bones sorpreses. I no em puc queixar, sembla que aquest any em deixara recollir fruits sembrats l'any passat. A mes, perque no confessar-ho, en realitat totes les previsions economiques diuen que la meva eterna debilitat financera millorara... que mes puc demanar? be, tot allo que podia demanar, virtualment ho tinc. Nomes la salut d'altri pot ser la peca definitiva per tenir un fenomenal any.

 

Es febrer, pero encara soc a temps de desitjar-te un molt bon any 2009. En els moments menys facils es quan el millor dels millors surt a la llum.

 

 

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

VIURE AL SUD

Viure al sud d’anglaterra no te res a veure amb tot el que vivim que significa el sud. A anglaterra, quan dius a llocs com Nottingham que vas a viure prop de Londres, perceps una sensacio d’admiracio i reconeixement. En general, mes que enveja, es una especie de mirada volent dir" tu si que saps prosperar", un cert respecte de triomf.

I es que zones com Buckinghamshire no tenen res a veure amb el que hagis pogut coneixer al Nord. Aqui, la bellesa del paisatge es combina amb l’atencio als detalls que donen la sensacio de benestar( economic) de lluny. No es que no tinguin zones deprimides o pobres, pero nomes cal mirar la qualsevol carretera per veure la mitjana dels cotxes que hi circulen i t’adones que el nivell de vida aqui no te res a veure. Si ho volguessim comparar amb Catalunya, m’atreviria de dir que es una mica com la zona de Sant Cugat del Valles, que obviament no te res a veure amb el Baix Llobregat o el mateix Bages.

Aqui nomes estem a una hora de Londres, i estem a la frontera entre les zones que son nomes dormitoris de la ciutat i les que ja son arees rurals que els anglesos estimen tant( la country side).

Es una nova experiencia. Es com haver canviat de pais.

 

si no ho veig, no m'ho crec!!!

despres de tant de temps, acabo de veure que aquest blog no esta tancat, i encara hi puc deixar la meva empremta...

aixo si que no m’ho esperava. I no nomes perque des d’aquest teclat angles no puc posar ni accents ni punyetes( aprofito per disculpar-me, a l’amable lector i al Sr. Pompeu Fabra), si no perque l’horoscop em deia que retrobaria algun vell amic i, esta clar que es aquest blog, ho interpretare com un altre senyal del desti que m’obliga a deixar per escrit pensaments i cabories...

Avui, gairebe 5 de maig de 2008 rellegeixo moments i histories viscudes, algunes deixades en escrit en moments bons i dolents.

Espero que no sigui l’ultim dia, sino el comencament d’una nova temporada, plena d’inspiracio i positivitat!!!

 

i ja ha passat un altre mes...

I JA HA PASSAT UN ALTRE MES des de l'ultima vegada que vaig escriure aqui. Pero no deixo de pensar en vosaltres, en escriure... passen tantes coses que em sento completament overwelhemed per tot el que passa pel meu cap i pel meu voltant.

pero la batalla continua. I jo, segueixo aqui en peu.

Fins a la propera.

 

i ja ha passat un altre mes...

I JA HA PASSAT UN ALTRE MES des de l'ultima vegada que vaig escriure aqui. Pero no deixo de pensar en vosaltres, en escriure... passen tantes coses que em sento completament overwelhemed per tot el que passa pel meu cap i pel meu voltant.

pero la batalla continua. I jo, segueixo aqui en peu.

Fins a la propera.

 

ARA QUE JA ESTEM SOLS...

Ara que ja estem sols, que ningu recorda que escric aqui, es el moment de les confidencies.

No estic segur si ja he apres a controlar el neguit o l'ansietat em marca suament l'existencia. Estic tranquil, sense massa motiu, com tampoc el tenia  per estar massa nervios. Estic esperancat, sense mes garanties que ahir, pero amb la sensacio que faig el cami que he de fer.

perque uns dies ens sentim amb tanta forca d'ensortir-nos-en, i d'altres ens ofeguem( no en un vas d'aigua, pero si en un cubell de pall)?

No ho se. potser hi ha algun secret amagat. Quan aconsegueixes fer un petit pas de contacte amb gent que t'estimes, i n'obtens una bona respostar, suposo que hi ajuda molt.

Potser, despres de tot es veritat que no tot son els numeros, tambe hi ha les abracades...

 per tant, a tu estimat lector, tambe te n'envio una perque la puguis sentir quan mes la necessitis...

 

UN ALTRE PAS, UN ALTRE SALT

no se si la vida necessita realment les empentes, pero sembla que la meva si. No se si cada cop puc recordar menys o simplement cada cop tinc la sensacio d'haver de fer empentes mes fortes, per poder fer els salts mes que no pas els passos.

o potser simplement es que , com sempre, res no ha canviat i em costa comencar... pero un cop arrencat... tambe em costa ser constant i mantenir la forma d'allo que intento buscar o tenir...

res, que ja som al mig marc i encara estic esperant que arribi la primavera per sentirme empes a fer tot allo que ja hauria d-estar fent...

 

CONFUS

potser perque avui tinc mal de cap o estic cansat, potser perque el balsam de l'anima es cada cop més difìcil de trobar, potser perquè sé que he d'avançar i no ho faig prou ràpid...

Estic confòs, que ja quasi fa riure per repetitiu.

Estic confòs de cansat, de saber si tot em portara a bon port, de si estic preparat per assumir els nous reptes o si n'assumeixo massa constantment...

O potser és justament això, que no soc constant i llavors tot se'm fa massa feixuc.

espero trobar la força ara que arriba la primavera, vull trobar el cami abans que arribi l'estiu.

 

TRET DE SORTIDA CONTRADICTORI

TRET DE SORTIDA CONTRADICTORI

Aquesta nit ha començat la campanya electoral al parlament de Catalunya. La veritat és que no em fa cap il.lusió. Ningú aporta gaire il.lusió, ningú aporta res realment carismàtic, ningú ofereix alguna cosa que no estigui molt desgastada. Fins el dia 1 sentirem coses, moltes coses, gairebé cap d'interessant, gairebé cap de nova. Acusacions creuades, sense massa convicció i sobretot sense gaire auto-crítica. Res de nou. I tampoc no m'entusiasma cap final. Dels que es perfilen com a possibles presidents de la Generalitat, cap desperta cap tipus d'entusiasme, a part d'alguna curiositat colateral. No crec que cap dels dos aporti un alè nou a la política catalana.

En canvi, sembla com una estranya profecia, aquests dies seran decisius pel meu futur. Clarament vist que la meva vida dels propers mesos( i potser anys) no tindrà massa relació amb la realitat política a Catalunya, sí que cada dia influirà en la meva capacitat per resoldre els dubtes de cara el futur, en assentar les oportunitats que tindré, en un ferotge compte enrere del que encara no n'acabo ni de ser conscient. no puc perdre temps, he de fer gestions i tancar camps oberts, batalletes, fer papers, enllestir temes pendents... I, per tant, ser resolutiu en petits grans temes espinosos... i econòmics.

Podria ser que la tardor precipiti els esdeveniments en una espècie de compte enrere macabre... o com si fós un advent cap a l'esdevenidor o cap el següent canvi d'etapa que ens espera... No ho sé, tot sovint aquesta época porta a precipitar realitats i situacions...

La qüestió és que entre badada i badada, ja només queden tres setmanes... i el rellotge continua sense aturar-se ni un moment, ni de dia ni de nit... cada moment, cada segon, compta...

7 NOVEMBRE

7 NOVEMBRE

VAIG tenir una revel.lació, fa dies. No és cosa de broma. Quan entres en dinàmica, no t'adones de res, fas només allò que el dia a dia et marca sense massa temps ni ganes per res més, a no ser que mentalment hagis incorporat a l'horari habitual activitats no quotidianes. Però vaig veure la llum. ai. Sí

ja fa uns dies... vaig adonar-me'n que haviem acabat d'entrar a l'octubre. I aquest mes té alguna cosa especial... potser pel fet que és el número 10 i 10 és el número màgic... La qüestió és que si és octubre, vol dir que el novembre ja és aquí i la setmana passada vaig decidir que la meva deadline per agafar un bitllet d'avió era el diumenge passat, o sigui, el dia 8 d'octubre.

Porto temps analitzant i fent i desfent i, en realitat, no fent. Almenys no avançant resolutivament. I després de mirar i remirar, he decidit actuar. I així que veient els preus i viatges he pres la decisió: Aterraré a EAst Midlands. Aquest ha estat el primer pas.

Així doncs, queden menys de 4 setmanes per l'esdeveniment. Estic amb un cert neguit però relativament creatiu. Però amb ganes de saber com me'n sortiré i com de definitiu serà aquest viatge. De moment, sol, amb les ganes i les pors, comença la meva nova vida a l'estranger, ara ja sense xarxa ni trucs. Espero que em prou màgia...

Ara fa un any estava en un dels moments més difícils de la meva vida, almenys la meva vida institucional. en plena tempesta, vaig anar veient com no hi havia marxa enrera, que es desmontava tot el què havia construït durant 14 i que malgrat no ser un adéu per sempre, si que quedava clar que era un a reveure per mooooooolt de temps i que deixaria ferides profundes que necessitarien una cura a fons.

Ara un any després estic a punt de fer un altre pas amb intencio de trascendència sense saber segur on em portarà i sobretot sense saber segur si em portarà molt sofriment. el faig convençut, però no estic segur de si la motivació a fer un viatge vital tant gran em servirà per saber trobar la ítaca que em fa moure i indignar-me cada dia quan m'aixeco al matí.

Queden moltes coses per resoldre i moltes per conèixer i veure. Espero, amics meus, que les puguem compartir.

una abraçada

 

PASSEM A L'ACCIÓ?

Companys i companyes...

el fet que aquest blog estigui actualitzat a etzibades( ara tres articles, ara cap en un mes) en realitat no és només fruit de la ganduleria o de la volatilitat de l’inspiració artística. Avui he descobert que forma part de la part més negativa de la nostra tradició mediterrània. I com he arribat  a aquesta conclusió? Doncs no ho sé però si que sé la determinació que he pres: a partir d’ara intentaré ser més sistemàtic en determinades situacions...

I d’on collons ve akesta reflexió o millor, on collons va? doncs això, que ja n’hi ha prou. malgrat l’alegria de viure, al llarg d’un dia qualsevol, en pre-campanya electoral una mica més, convergeixen cap a nosaltres motius suficients per indignar-nos deu mil vegades. I què fem? ens indignem i ja està. Jo avui he decidit que ja n’hi ha prou i que em dedicaria a queixar-me de les coses que m'indignen per deixar constància d'aquesta. I de la mateixa manera, us animo o animaria a fer el mateix.

Què ha passat per arribar en aquest extrem? Doncs que estem a la setmana de la mobilitat i l'administració ens diu que és molt fantàstic anar en transport públic i tot això que hi guanyem tot. I jo hi crec. Així que he anat amb cotxe( no hi ha transport públic per arribar-hi) a l'estacio de tren RENFE de la meva humil i mediocre vila, a nivell de transport públic, naturalment, i resulta que no he pogut aparcar per agafar el tren de les 7:51 del matí!!! atenció, ni en el mini-parking renfe, ni al descampat habilitat per fer de parking hi havia cap lloc i a la plaça del costat no hi ha res perquè està tota potes enlaire. Com que tenia el ferm compromís amb el transport públic i amb arribar puntual a l'hora, m'he vist abocat a aparcar en un lloc on no és permès d'aquest aparcament... sota l'amenaça d'avisar a la grua...

Amb el rau-rau de saber si em trobaria el cotxe al tornar, tot i tenint clar que la grua no podia accedir en cap cas en el lloc on el tenia( fisicament impossible), he marxat a la feina, amb el convenciment que havia de fer alguna cosa. I així ha estat: he fet una reclamació a renfe... però no hi ha ningú de renfe a la humil vila per atendre't: és a dir, ara, la venda de bitllets i tota l'atenció al públic la porta el personal del bar, obviament, d'origen immigrant, per tant, amb dificultats de comprensió de la llengua i sense ni idea de com funcionen els procediments de la fulla de reclamació, que sí que m'han facilitat, al menys... ufff. bé. Almenys, avui ho he fet. Tinc el ferm propòsit de fer-ho cada dia... o fins que me'n cansi...jejeje.

ànims, deixem constància de les nostres indignacions...

 

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

I POC A POC, VAN PASSANT ELS DIES...

I POC A POC, VAN PASSANT ELS DIES...

i ja som a dia 20 d'agost... és una sensació estranya, això que vagin passant dies i dies i que quan t'atures a mirar quin dia és, t'adones que fa molts dies que estàs caminant amunt i avall, sense cap destinació concreta... I si t'hi poses, perquè tens temps o estàs estrany, t'adones també de la fragilitat del concepte del temps: quin sentit té que si et passes tot el dia fent feina el dia marxa igual que si et passes el dia sense fer res? Un número al calendari, un lloc en aquests estranys papers penjats a la paret... hores i hores, millor dit, voltes i voltes de rellotges durant les dos vegades dotze hores que malgrat que no facis res de productiu, passen de la mateixa manera, tant si apréns alguna cosa o et diverteixes, com si, simplement, mantens una espècie de ment en blanc, sense cap pensament més enllà de les imatges perdudes del pis on estàs atrapat o refugiat...

no sé si estic preparat perquè els dies passin així, tampoc no sé si estem preparats per entendre l'essència del concepte temporal... I si no hi ha més? I si aquest temps que passa és tant sols una visió estranya del nostre pensament en un instant perdut? Podem dominar el temps? Podem entendre'l? Serem capaços de conviure amb aquest inexorable...

Potser podem aplicar el temps a les sensacions, al temps que ens agradaria compartir amb algú i el que ens agradaria estar sols...  No estic segur ni de què és exactament el què hauria de trobar a faltar...

NITS DE LLUNA PLENA

NITS DE LLUNA PLENA

Tinc un problema que em desespera: mai sé del cert si la lluna és plena o si ja he fet tard.

No és casualitat, tot jo em noto com en un sprint de tensió durant una sèrie de dies, que va fent pujar l'adrenalina sense un motiu concret, sense que hi hagi més raó que altres dies on no hi ha aquest estrany efecte. Al final, veig que hi ha una lluna plena o gairebé i això, inexorablement, em porta a, sense decidir-ho, que tot intercedeixi perquè la força de la nit se m'endugui sense aturador... i em deixa esgotat l'endemà o l'altre, sense tenir clar si el màxim apogeu de la plenitud lunar ha passat o encara ha d'arribar...

Però, tant important és aquest moment concret? hi ha fanàtics de les dates de celebració i n'hi ha que les odien, però molt poca gent viu indiferent a l'efecte d'un seguit de números que són el codi de barres de qualsevol esdeveniment o efemèride. En el cas de la lluna plena, l'avantatge és que un cop cada vint-i-vuit dies es pot celebrar, però és més o menys important que el procés de creixement o decreixement d'aquesta durant les quatre setmanes que dura el procés?

No em queda clar que contemplar la lluna aporti més o menys solucions a les inexplicables situacions que ens trobem a la vida quotidiana però em queda encara menys clar que li aportem nosaltres a un satèl.lit del planeta contaminat on vivim que ni tant sols té llum pròpia. Potser això és la clau per entendre-la: El fet que visqui de l'energia dels altres, potser fa que se'ns emporti una mica de la nostra quan no té la força indirecta del sol. Potser el secret és entendre que per molt que sembli una altra cosa, la lluna no deixa de ser com algunes persones, que només són segons els altres les il.luminin, que no són capaces de crear energia però si de prendre-la o de multiplicar-la.

Hi ha una cosa que mica en mica accepto, no sense una certa resignació: La lluna és present en nosaltres, sempre, i quan no hi és, la trobem a faltar.

BENVINGUTS I BENVINGUDES!!!

BENVINGUTS I BENVINGUDES!!!

COMPANYS  I AMICS, AMIGUES I COMPANYES,

NO SOU GAIRES ELS QUE US CONECTEU A VEURE LA BLOG QUE DE TANT EN TANT PROCURO POSAR INTERESSANT.

AVIAT ESTEM PREPARANT, BÉ, ESTIC PREPARANT NOVES SECCIONS I ARTICLES MÉS SOVINT, I FINS I TOT, ALGUNA BLOG BESSONA, PER PODER DEIXAR AQUESTA MÉS INTÍMA I BRUTAL...

US HE DE DIR QUE EM PREOCUPA LA VOSTRA SALUT. ACABO DE VEURE QUE ELS ANUNCIS QUE HI HA INSERITS ALEATÒRIAMENT( O NO TANT) EN AQUESTA PÀGINA, PARLEN NOMÈS DE DESINTOXICACIONS DE DROGUES I SIMILARS. NO SÉ SI DEIXEU RASTRE O HAN LLEGIT ELS MEUS ARTICLES  I HAN ARRIBAT A LA CONCLUSIÓ QUE HE DE DEIXAR LES SUBSTÀNCIES ESTUPEFAENTS... AVUI JA NO ESTIC BEBENT, SUPOSO QUE ÉS UN PAS.... IMPORTANT.

CUIDEU-VOS.

 

 

TU VIDA EN 65'( versió en català)

TU VIDA EN 65'( versió en català)

Director: MARIA RIPOLL, 2006

Ou? Bages Centre multiplex, 2006-07-18; 22:40h; 20 pax prox in room.

Pel.lícula basada en l'obra de teatre homònima d'Albert Espinosa, creador de Planta 4a.

L'he trobat interessantíssima. Com parlar d'allò que es queda dins nostre com la mort de familiars o amics propers? A través de la dinàmica d'amistats post-adolescents de tres joves amics de Barcelona, posa de manifest com en un sol moment o en una sola acció mil sentiments que havíem mantingut adormits o guardats durant molt de temps poden aflorar, per bé i per no tant, però en general per trobar un punt definitiu d'equilibri en el nostre interior. 65 minuts, el temps que pot durar un programa de rentadora, el temps que el protagonista necessita per reflexionar i posar en ordre pensaments interiors o exteriors.

Tothom parla del final d'aquesta pel.lícula i a mi personalment em va agradar. El vaig trobar poc previsible però en realitat ja se m'havia passat pel cap algun tipus de final que inclogués el que acaba succeint. Potser sobta, però inserit en la dinàmica vital del personatge, el trobo realista.

Cal destacar la grandíssima interpretació de tots el actors i actrius. Crec que fan tots i totes un paper excepcional.

Recomano molt intensament als soferts visitants d'aquesta pàgina que per cap motiu se la perdin. Sempre cal tenir en compte, però, la catalogació de comèdia dràmatica. Cal dir que em vaig sentir especialment proper al personatge central pel fet que jo tenia la mateixa edat que ell( 12 anys) quan vaig viure una situació semblant a la que ell va viure. Molt interessant.  

http://tuvidaen65minutos.altafilms.com/

la VIRGEN de los SICARIOS

la VIRGEN de los SICARIOS

director: BARBET SCHROEDER, 2000

Ou? casa meva, 2006-05-28; 13h, dvd el pais, sol amb ressaca.

Me parece una película muy valiente y muy fresca. La cotidianidad de la muerte de gente de todas las edades pero sobretodo de jovenes marca la vida de todas las personas sin oportunidades en Medellín. Vivir con esa normalidad un fenomeno tan perseguido violentamente en Colómbia, como es también la homosexualidad y la prostitución, provoca un efecto de surrealismo que no permite al espectador distinguir cuando los protagonistas estan en su sano juicio o arrastrados por una incapacidad al raciocinio. Interesante la facilidad o dificultad con la que el viejo escritor se va viendo envuelto en tantas muertes que llega a bajar su capacidad para escandalizarse. Y, sobretodo, increible la capacidad de llegar a agobiar al espectador al sentirse envuelto por una sofocante claustrofobia de la miseria, la violencia y la tristeza, o simplemente la tragedia de transitar sin norte por una vida que nunca te ha sonreido. Conociendo estos infiernos, cualquier humano tiene el derecho a creer que existen paraisos, aquí o allí.

REALMENTE INTERESANTE, TESTIMONIO REALISTA DE UNA REALIDAD QUE CONTINUA IGUAL, DESDE HACE MUCHO TIEMPO.

i va venir a trobar-me...

ja feia dies que anava caminant i, de cop, em girava, sobtat, com si al  meu voltant alguna cosa canviés sense que volgués ser descoberta. no ho acabava d'entendre però em feia tenir estranys pressentiments. No és gens fàcil estimular la imaginació perquè t'orienti sobre possibles eventualitats que porta el camí, però controlar-la en el punt on pots creure que es desorbita. Molts pensaments m'havien vingut al cap i, al mateix temps, cap em convencia com per tenir-lo com a possibilitat més factible. Acceleracions taquicàrdiques m'alteren la respiració periòdicament, sense arribar a fer-me marejar, però notant aquella sensació per tota la pell i la cara com si un tren passés a tota velocitat tant sols a uns milímetres de tu...

finalment, va passar.

Estava, com sempre, caminant sense saber ben bé on anava i encara menys per quin lloc. De cop i volta vaig adonar-me que creuava una espècie de grup de persones, que em semblaven conegudes, però en realitat la sorpresa era que no reconeixa ningú en concret. De fet, van començar a difuminar-se silenciosament els rostres, amb prou feines distingia si els cabells eren d'un o un altre color... i pensant que potser anava massa ràpid, vaig començar a disminuir la velocitat de les meves passes, que a poc a poc em notava més feixugues i, mirant-les, vaig veure que encara eren al mateix lloc, però no estava segur d'haver-les vist tal i com les estava veient. Em va semblar que algú em deia alguna cosa, però en realitat quan, sense ni girar-me, vaig provar d'entendre què m'estava dient, només vaig sentir com tothom m'estava cridant o callant, sense cap terme mig, sense aclarir-me res sobre aquest camí que no podia deixar de recòrrer i on no podia acabar-me d'aturar. poc a poc, vaig entendre que tothom es quedava enrera i jo de cop em sentia aturat i en pau. Però era una pau molt estranya, perquè notava com dins meu una espècie de foc, que em feia intuir que alguna cosa al meu voltant, estranya però desitjada, desconeguda però coneguda, s'acostava. La única manera que tenia per saber segur què estava passant era tancar els ulls.

Vaig prèmer amb tanta força les parpelles que em semblava que em caurien totes les pestanyes a terra, però vaig respirar fondo i vaig provar de no pensar en res, de no fer-me il.lusions, de no creure'm res del què havia vist fins llavors... vaig notar alguna cosa al braç, entre el canell i el colze. Vaig sentir un calfred i tots els pèls se'm van posar de punta. Llavors vaig adonar-me que feia calor, força, i que portava una camisa de màniga curta que havia fet que el sol que abans de tancar els ulls feia m'hagués fet envermellir una mica la pell que tenia al descobert. Sense por, vaig deixar caure les mans mortes i vaig somriure. Era allà, davant meu. No sabia si mirar o no però notava la seva presència i aquella estranya sensació de complet benestar per tot el meu cos.

No sabia exactament què dir-li, sabia que no feia falta dir res, però jo no sé viure sense dir res i notava una força al pit que m'empenyava a dir alguna cosa.

- T'he estat esperant molt de temps... t'he trobat molt a faltar...

Tenia ganes de mostrar més afecte, d'abraçar, d'emocionar-me i deixar anar alguna llàgrima... però no en vaig saber. De cop, però, vaig notar com la meva mà dreta, que jeia mig morta sota el braç, era presa i finalment premuda amb força, amb calor.

-jo també et desitjava, però no estaves preparat. Ara ja podem avançar junts...

-no sé si mirar-te, no sé si t'he de tenir por o respecte

-no et preocupis, fes el què vulguis

Vaig dubtar uns moments. Era realment una decisió difícil. finalment, vaig estrènyer la mà i vaig pensar que ja estava a punt per poder continuar endavant. I així va ser que vàrem començar a caminar, endavant.

al cap d'una estona, em vaig decidir, i sense deixar d'avançar, vaig obrir a poc a poc els ulls. Ara tot era d'un grisós clar, com dins d'una boira d'estiu. Quan ja m'havia acostumat a la  nova llum, vaig girar el cap silenciosament i vaig mirar intensament cap al meu cantó dret. Era allà, tal i com mai m'havia imaginat que no pogués ser.

OUR TODAY, SOMEONE'S YESTERDAY?

When you just feel stuck in your no-way-out reality, there are no short cuts to give any answer, to solve really your problem. The fact is, actually, if it would be, somehow would be worthless, becuase anybody needs to do his way to find out his solution.

why is so tough to find your way? why it is not a subject in school? why the other’s way can not help a litle bit more in your performance?

i suppose we have to be happy and remember this sentence about the really important thing is what your learn during your way more than what you get when you arrived.

 

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

AZULOSCUROCASINEGRO

AZULOSCUROCASINEGRO

director: DANIEL SÁNCHEZ ARÉVALO, 2006.

ou? Multicinemes Atlàntida, 2006-04-11, 22.30h; 10 people in the room.

Una película fantástica. Realismo social con una excelente interpretación de todo un elenco de actores jóvenes pero brillantes. No deja espacio para el dramatismo excesivo pero no se aleja ni un milímetro de la dificilisima realidad que se puede convertir en cruel en situaciones más proximas de lo que podrían parecer. Interesante confrontación de situaciones entre jóvenes, aunque destaca sin evangelizar la crueltad de entender que muchas de las cosas que suceden en la vida no hay posibilidad de ser elegidas. Historias de lucha por la felicidad sin Norte claro pero con presente disgustante, inconformidades que dejan de ser épicas para llegar a surrealistas.

MUY RECOMENDABLE, FELICIDADES A TODOS!( però... Quim, estàs imponent!) 

 

 

LEBEN OHNE RAUCHEN

LEBEN OHNE RAUCHEN

Even it seems not possible, after more than 10years smoking in all kind of situations all over the world( not so...), i decided to give up smoking and i got it since last march the 1st 2006.

It's being a nice experience, even it is a hard decision. I am doing much more sport, I feel better(,,,)and I put no weight on!!!

COME ON,JOIN THE HEALTHY TEAM, YOU CAN....

Remember you also have to give up smoking " the others", so take a receipt-book of how to make cookies, and so. I am trying to do so... "the secret is always in the butter" told me a friend of mine living in the Netherlands( original from an alpin country....).

( I have to confess that I am nervous about the moment of the cigarrette " after"... what will happen?)

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres