SobreatiC

Tinc un problema que em desespera: mai sé del cert si la lluna és plena o si ja he fet tard.

No és casualitat, tot jo em noto com en un sprint de tensió durant una sèrie de dies, que va fent pujar l'adrenalina sense un motiu concret, sense que hi hagi més raó que altres dies on no hi ha aquest estrany efecte. Al final, veig que hi ha una lluna plena o gairebé i això, inexorablement, em porta a, sense decidir-ho, que tot intercedeixi perquè la força de la nit se m'endugui sense aturador... i em deixa esgotat l'endemà o l'altre, sense tenir clar si el màxim apogeu de la plenitud lunar ha passat o encara ha d'arribar...

Però, tant important és aquest moment concret? hi ha fanàtics de les dates de celebració i n'hi ha que les odien, però molt poca gent viu indiferent a l'efecte d'un seguit de números que són el codi de barres de qualsevol esdeveniment o efemèride. En el cas de la lluna plena, l'avantatge és que un cop cada vint-i-vuit dies es pot celebrar, però és més o menys important que el procés de creixement o decreixement d'aquesta durant les quatre setmanes que dura el procés?

No em queda clar que contemplar la lluna aporti més o menys solucions a les inexplicables situacions que ens trobem a la vida quotidiana però em queda encara menys clar que li aportem nosaltres a un satèl.lit del planeta contaminat on vivim que ni tant sols té llum pròpia. Potser això és la clau per entendre-la: El fet que visqui de l'energia dels altres, potser fa que se'ns emporti una mica de la nostra quan no té la força indirecta del sol. Potser el secret és entendre que per molt que sembli una altra cosa, la lluna no deixa de ser com algunes persones, que només són segons els altres les il.luminin, que no són capaces de crear energia però si de prendre-la o de multiplicar-la.

Hi ha una cosa que mica en mica accepto, no sense una certa resignació: La lluna és present en nosaltres, sempre, i quan no hi és, la trobem a faltar.

i ja som a dia 20 d'agost... és una sensació estranya, això que vagin passant dies i dies i que quan t'atures a mirar quin dia és, t'adones que fa molts dies que estàs caminant amunt i avall, sense cap destinació concreta... I si t'hi poses, perquè tens temps o estàs estrany, t'adones també de la fragilitat del concepte del temps: quin sentit té que si et passes tot el dia fent feina el dia marxa igual que si et passes el dia sense fer res? Un número al calendari, un lloc en aquests estranys papers penjats a la paret... hores i hores, millor dit, voltes i voltes de rellotges durant les dos vegades dotze hores que malgrat que no facis res de productiu, passen de la mateixa manera, tant si apréns alguna cosa o et diverteixes, com si, simplement, mantens una espècie de ment en blanc, sense cap pensament més enllà de les imatges perdudes del pis on estàs atrapat o refugiat...

no sé si estic preparat perquè els dies passin així, tampoc no sé si estem preparats per entendre l'essència del concepte temporal... I si no hi ha més? I si aquest temps que passa és tant sols una visió estranya del nostre pensament en un instant perdut? Podem dominar el temps? Podem entendre'l? Serem capaços de conviure amb aquest inexorable...

Potser podem aplicar el temps a les sensacions, al temps que ens agradaria compartir amb algú i el que ens agradaria estar sols...  No estic segur ni de què és exactament el què hauria de trobar a faltar...