SobreatiC

VAIG tenir una revel.lació, fa dies. No és cosa de broma. Quan entres en dinàmica, no t'adones de res, fas només allò que el dia a dia et marca sense massa temps ni ganes per res més, a no ser que mentalment hagis incorporat a l'horari habitual activitats no quotidianes. Però vaig veure la llum. ai. Sí

ja fa uns dies... vaig adonar-me'n que haviem acabat d'entrar a l'octubre. I aquest mes té alguna cosa especial... potser pel fet que és el número 10 i 10 és el número màgic... La qüestió és que si és octubre, vol dir que el novembre ja és aquí i la setmana passada vaig decidir que la meva deadline per agafar un bitllet d'avió era el diumenge passat, o sigui, el dia 8 d'octubre.

Porto temps analitzant i fent i desfent i, en realitat, no fent. Almenys no avançant resolutivament. I després de mirar i remirar, he decidit actuar. I així que veient els preus i viatges he pres la decisió: Aterraré a EAst Midlands. Aquest ha estat el primer pas.

Així doncs, queden menys de 4 setmanes per l'esdeveniment. Estic amb un cert neguit però relativament creatiu. Però amb ganes de saber com me'n sortiré i com de definitiu serà aquest viatge. De moment, sol, amb les ganes i les pors, comença la meva nova vida a l'estranger, ara ja sense xarxa ni trucs. Espero que em prou màgia...

Ara fa un any estava en un dels moments més difícils de la meva vida, almenys la meva vida institucional. en plena tempesta, vaig anar veient com no hi havia marxa enrera, que es desmontava tot el què havia construït durant 14 i que malgrat no ser un adéu per sempre, si que quedava clar que era un a reveure per mooooooolt de temps i que deixaria ferides profundes que necessitarien una cura a fons.

Ara un any després estic a punt de fer un altre pas amb intencio de trascendència sense saber segur on em portarà i sobretot sense saber segur si em portarà molt sofriment. el faig convençut, però no estic segur de si la motivació a fer un viatge vital tant gran em servirà per saber trobar la ítaca que em fa moure i indignar-me cada dia quan m'aixeco al matí.

Queden moltes coses per resoldre i moltes per conèixer i veure. Espero, amics meus, que les puguem compartir.

una abraçada

Aquesta nit ha començat la campanya electoral al parlament de Catalunya. La veritat és que no em fa cap il.lusió. Ningú aporta gaire il.lusió, ningú aporta res realment carismàtic, ningú ofereix alguna cosa que no estigui molt desgastada. Fins el dia 1 sentirem coses, moltes coses, gairebé cap d'interessant, gairebé cap de nova. Acusacions creuades, sense massa convicció i sobretot sense gaire auto-crítica. Res de nou. I tampoc no m'entusiasma cap final. Dels que es perfilen com a possibles presidents de la Generalitat, cap desperta cap tipus d'entusiasme, a part d'alguna curiositat colateral. No crec que cap dels dos aporti un alè nou a la política catalana.

En canvi, sembla com una estranya profecia, aquests dies seran decisius pel meu futur. Clarament vist que la meva vida dels propers mesos( i potser anys) no tindrà massa relació amb la realitat política a Catalunya, sí que cada dia influirà en la meva capacitat per resoldre els dubtes de cara el futur, en assentar les oportunitats que tindré, en un ferotge compte enrere del que encara no n'acabo ni de ser conscient. no puc perdre temps, he de fer gestions i tancar camps oberts, batalletes, fer papers, enllestir temes pendents... I, per tant, ser resolutiu en petits grans temes espinosos... i econòmics.

Podria ser que la tardor precipiti els esdeveniments en una espècie de compte enrere macabre... o com si fós un advent cap a l'esdevenidor o cap el següent canvi d'etapa que ens espera... No ho sé, tot sovint aquesta época porta a precipitar realitats i situacions...

La qüestió és que entre badada i badada, ja només queden tres setmanes... i el rellotge continua sense aturar-se ni un moment, ni de dia ni de nit... cada moment, cada segon, compta...