NITS DE LLUNA PLENA
Tinc un problema que em desespera: mai sé del cert si la lluna és plena o si ja he fet tard.
No és casualitat, tot jo em noto com en un sprint de tensió durant una sèrie de dies, que va fent pujar l'adrenalina sense un motiu concret, sense que hi hagi més raó que altres dies on no hi ha aquest estrany efecte. Al final, veig que hi ha una lluna plena o gairebé i això, inexorablement, em porta a, sense decidir-ho, que tot intercedeixi perquè la força de la nit se m'endugui sense aturador... i em deixa esgotat l'endemà o l'altre, sense tenir clar si el màxim apogeu de la plenitud lunar ha passat o encara ha d'arribar...
Però, tant important és aquest moment concret? hi ha fanàtics de les dates de celebració i n'hi ha que les odien, però molt poca gent viu indiferent a l'efecte d'un seguit de números que són el codi de barres de qualsevol esdeveniment o efemèride. En el cas de la lluna plena, l'avantatge és que un cop cada vint-i-vuit dies es pot celebrar, però és més o menys important que el procés de creixement o decreixement d'aquesta durant les quatre setmanes que dura el procés?
No em queda clar que contemplar la lluna aporti més o menys solucions a les inexplicables situacions que ens trobem a la vida quotidiana però em queda encara menys clar que li aportem nosaltres a un satèl.lit del planeta contaminat on vivim que ni tant sols té llum pròpia. Potser això és la clau per entendre-la: El fet que visqui de l'energia dels altres, potser fa que se'ns emporti una mica de la nostra quan no té la força indirecta del sol. Potser el secret és entendre que per molt que sembli una altra cosa, la lluna no deixa de ser com algunes persones, que només són segons els altres les il.luminin, que no són capaces de crear energia però si de prendre-la o de multiplicar-la.
Hi ha una cosa que mica en mica accepto, no sense una certa resignació: La lluna és present en nosaltres, sempre, i quan no hi és, la trobem a faltar.
